Guglielmo Bertagnolli
“Pieder Berto Lanzile”
El Bertagnolli Guglielmo, che l’à volest farse clamar Pieder Berto Lanzile, da Sanzen, l’è segur el maior dei poeti nonesi. Le so poesie le è de na profondità, de na orizinalità e ancia den spirit che l’è difizil giatar enzì fort en tut i autri. L’era nat a Sanzen entel 1881 e l’è mort zonisim a 38 ani entel 1917. Laurea en Lettere all’Università de Innsbruck, l’à ensegnà per en puec de temp all’Accademia Commerciale de Trent. La so vita la è stada tant tormentada parchè l’è sciampà dala leva del’Austria ai primi dela ghera (1915) par combater dala man de l’Italia. El geva ancia n’incarico de organizator scolastico ente zone de Tion, endo che el se è malà e ancia mort. L’era en profesor bravisim, ma amò de pù en poeta ecezional, en studios dela poesia en dialet del Trentin, ma spezialment dela Val de Non, col liber “Poesie e poeti dela Val de Non”. El Bertagnoli el geva na vena poetica fuer de mesura, de na bravura fuer dal normale, el studiava e el scriveva poesie tantisim; a aidargi par le poesie en nones l’era ancia i so studi en latin e la vecla parlada entel nonese enfati le so poesie l’è restà en testimone del vecel nones che l’era amò pu ladin, pu latin de ades.
El profesor Enrico Quaresima, che l’à scrit “Vocabolario anaunico e solandro” publicià entel 1964, (el pu grant studi sula lenga nonesa-ladina) el dis che ‘el Bertagnolli l’à scrit el Bertagnoli. El Bertagnolli l’à scrit poesie fuer dal normale con na capazità de enterpretar la storia, la Bibia, i tempi pasadi con versi potenti, scherzosi, enventand de sana planta le storie vere, ma ancia chele dala Bibia, con na fantasia potente, che la empar perfin fuer dai schemi, dala decenza, dale storiele vere e reliziose con gran corazo e con espresion en puec “spinte”. La poesia “Em sen sognà, Ciatina” la è aliegra, ma ancia en puec……, però semper con la vivazità de parola, con imazini personalisime, e con en ritmo poetico unico che l’è bon de calamitarme.
Em sen sognà, Ciatina
Canche su ‘n mez ai giazi, sul prà àut,
ciantava ‘l gial zedròn el ciant d’auril,
sta primavièra, canche ‘l sol bel ciàut
el fava sautàr fuàr dal bus el gril,
sta primavièra,
em sen sognà, Ciatina, d’esser ìu
tèl paradìs terèster a l’imbrìc,
come l’Adamo canche l’era vìu
che ‘l nava sempro ‘ntorn sì bel nudìc,
ca primavièra;
e a mi ‘m pareva d’esser ìu sentà
pròpit propiènto ‘n mez al paradìs,
col me pipòt en bòcia e ‘l nas auzà
e par cossìn la s’cena de n’ors gris
o na pantera!
Eri gras e bizàr come ‘n passià,
èvi la sòngia àuta pu d’en dè,
ma èri ‘n mìgol, anzi, tant ‘nzispà
parchè no g’èvi l’Eva e voi savè
che‘n primavièra…
Ma tiri inanda e no dirài ‘ngot…
Donca va ben, mi èri ìu ‘ngrintà
vardavi tut che bestie da ciabiòt:
l’ors, el lionfant e po’ l’auzièl pelà,
la giaza gialiniera ecc….
(Pieder Berto Lanzile)
El se enmazina de eser entel “Paradis terestre” endoche no g’era neamò na puta né na feuna. Enfati la poesia l’è la descrizion den sogn dediciat a na Ciatina, che l’era el vecel nom de Caterina.
Addio
1
O flori ‘n formentòn blanci e slusènti
come ‘l so bel linzuòl su d’un bel let
petnadi a onde, canche sòfla i venti
lispi e splanadi canche ‘l zièl l’è cèt!
2
O flori ‘n formentòn, pleni ‘n diamanti
endò che fusgia e zurla na sclapada
de àu e d’autri bavi, non sai canti,
‘ntratànt che ve ‘nbrilanta la rosada!
3
O flori ‘n formentòn, dòuzi d’odòr
che sòta ‘n bel zelòt tut plen d’ombrèle
scondèu che cialandruòle che ven fuor
a ciantàr le so rime ‘n tra le stele!
6
Da le malge ven zò le armente a sclapi,
e tuti i ‘s bina ‘ntorn al so foglàr!
La sera, digi, canche ‘s sciàuda i drapi
el nòn arent al fuòc dopo ‘l segiàr.
7
E mi m’invòn, m’invòn pròpit dal bòn:
cògni tornar en mèz a ca zità,
torni a lagiàr sto toc ‘n Val de Non
par nar a ‘m verenàr cuor e figià!
(Pieder Berto Lanzile)
Poesia “Addio” dediciada ala Val de Non, fuer dal normale dele solite poesie:l’è el strani dela Val de Non, la maravea del bel dela val che non gi n’è de autre compagne. E amò de pù l’auton canche floris el formentòn (grano saraceno) coi flori blanci e turcini: empar de eser en tel Paradis. Ven zo ancia dale malge le bestie e i noni i se sciauda dria i forni o i foglari. Ma el poeta el già la desperazion entel cuer parchè el cogn narsin en zità. E eri ancia mi enzì fin a calche an fa. L’è na poesia plena de strani che el ven da zolfon al cuer parchè el poeta el gi vuel en gran ben al splendor dela val che la è come en pizol Paradis.