Fabrizio da Trieste “Il poeta”

Fabrizio da Trieste “Il poeta”

Fabrizio da Trieste l’è un de i pu grandi poeti dela Val di Non enti secoi, ma scasi scasi me vegn da dir el pu grant, senza fargi ombria ai grandi del ‘600- ‘700 e spezialment del ‘800.

Fabrizio el gi vuel ben ala Val e ala so zent, ala lenga parlada fin dal’epoca dei Romani. Enfati canche 25 ani fa en fondà l’Asociazion nonesa-ladina Rezia, el seu ci e ci l’è sta a suzerir par primi entà riunion dei grandi apasionadi (compresa la sotoscrita, spenzuda dal marito linguista) l’è sta propi Fabrizio da Trieste a suzerir el nom Rezia. L’è el nom latin che el veg dai Reti, i primi abitanti dela nosa Val e de tate autre.

Fabrizio mi l’ai semper lezù, parché estra la straordinarietà dele poesie e dei so versi, sentivi entel vecel, vero nones el latin e el ladin: sto bot vuei recordar che la prefazion a un de i suei straordinari libri, puec men de 20 ani fa, ge l’ai fata propri mi, e pensar che eri dria a scriver en liber sul Leopardi. El liber l’è “Letere a Turo” che el rapresenta un dei nonesi pu conviti, ma ancia che i a come tanti autri, respetà e recordà la storia, le vecle tradizion dela Val, ma spezialment el laoro de ciampi e pradi.

PENSA CHE FORZA, TURO, LA PAROLA

Pensa che forza, Turo, la parola
che la dà vita, mòrt, e che la sgóla,
che la ghj’ ha vita fin che l’Òm l’è vìo,
che i ghjé diséva ‘l Verbo, opura Dio.
La Parola la crea la marghjerita,
la Tèra, I’Om, l’ensèma de la vita
e la ghj ‘ha dént tut cant chél ch’è passà
e ghjé sarà ànchja dént chél che nirà.
Da la Parola è nat lénghe e dialeti,
è nat chjanzón, le rime dei poeti
e, caro Turo, è nata la parlada
che adès fioriss en tuta la valada.
El se davèrč, sto fior, ogni doman,
plén de profumo come chél del pan
e ne podén parlar, chjapir I’un l’àuter
da Tòn a Tuèn, a Rum, a Fondo, a Sàuter.
En fior sbocià ‘n la bóchja dei poeti,
en bóchja dei politizi, dei preti,
en bóchja ai vècli che oramai se ‘n va,
en bóchja ai gióni che i ricorderà.
E can che la nirà la mòrt per noi,
ghjé sarà ‘n val i fiòi dei nòssi fiòi,
bravi de navigar su l’internèt,
ma con en bóchja amò ‘n bèl nònes sclèt
che no ‘l sarà, sas Turo, chél da sti ani,
né chél dei soratóvi o dei clesiani,
però ‘l sarà amò ‘n nònes, fòrt e tondo,
mudà, come ‘l sarà, al mudar del mondo.
E cando ‘l fiorirà sóra la bóchja
el sarà fiòl del fiòl de la so ciòchja;
sarà la Val che parlerà amò ‘nzìta

Letera a Turo el puel eser considerà en poemet dedicià ala val de Non, ale so storie, ala so zent, ai grandi laorentoni dei vari secoi, al strani d’en bot, de grant fadige sì, ma ancia de grant umanità. Fabrizio el se emedesima en pieno enta na “atmosfera scasi magica” ma ancia “nostalgica ed elegiaca”.

LA ME VAL
Se ‘n dì niréo su chi, ‘n mèz a sti monti,
su chi, ‘nte sta gran Val che l’è la mióra
e la pù sióra,
vedréo passar le strade sóra pònti
e sóra sbrichj
che fórsi crezeréo dèsser ruàdi
tra i disperadi.
Ma po’ vedréo de cólp slarghjàrse fòra
tra dòssi, plani, bóschj e pradi vérdi,
‘na val, ‘na val pleniènta de chjampagne
che no ‘n ghjatào compagne.
E ‘ntórna, tut entórna ‘n gran circóndol
de monti tóndi, gòbi, spizzi e plati,
postadi ìo a bordura
per farla pù segura.
La Forcola, ‘l Roèn fodrà de pradi,
el Pénegal gió drit sóra Valdàdes
e l’Ozol e pù ‘n dént, érte e pelàde,
le rampe del mont Luch a le Palade.
E po’ via ìo, a man ciànchja,
el Pin co la so’ pónta spizza e bianchja
e po’, gió ‘n fónt dal tut, le Madaléne
che ‘mpar femnàte col fazzòl en testa
che ‘I dì de festa
le vàghja una dré a l’àutra, ‘n prèssa ‘n prèssa,
a scoltar messa.
E ‘n pòch pù ‘n ca ‘l mont Clés con sóra ‘l Péler
e, ‘ntra crozzóni e sbrìchj, la Sassara
che varda gió sul lach pù bèl del mondo:
se sèra ‘l tóndo,
co la Valscura e mèza Paganela,
en dó che ‘l Nós l’à taia fòr ‘na fléta
a la Rochjéta.
E da calùnche banda se se vòltia
basta se scóltia:
i ridi chjanterlar tra bóschj e pradi,
e ‘l Nós co la so’ vós soturna e ròchja
che ‘l brontola ‘ntra i cròzi:
càie e pigòzi
e merli, e parissòle, e lughjerini,
sàutamartini
che i grata sul violin la serenada
tuta stonada,
e da le val, dai sgrèbeni e dai lòghj.
chjanzón de contadini che laóra
già da bonóra.
E da calùnche banda ve voltàio
basta vardàio:
chjastèi, paesi, tór, sésle ‘ndorade,
e fiori e fiori e fiori, tanti fiori
de zènto e pù colori,
e fiori e fiori e fiori, tanti fiori
de zènto e passa odori,
e pradi, e sol, e chjàmpi spezzoladi
dal gris del formentón, aria celèsta,
e néo che fà slusór, bóschj de pini,
d’ombrìa, de frésch, de bèl, bóschj de paze.
E alora tuti canti ‘mbamboladi,
coi òcli pléni amò de che beléze,
de tute che beléze che vedéo,
domanderéo
se fórsi l’è ‘n insògni o se l’è vera
che pòdia èsserghje amò sóra sta tèra
‘na val che la sia bèla come chésta.
E ve responderài col còr che trema:
“Vardàla sta gran Val, sto gran poema!
Vardàla sta gran Val che la ve móssa
colori, e vós, e fiori ‘n sinfonia
che l’è ‘na meravìa;
sta Val de contadini laorentóni
e dei me’ nòni;
sta Val che ‘l Padreterno ‘l l’ha volèsta
sèmper en festa
d’ istà, de primavera, invèrn, d’ aotón.
L’è chésta la me Val: la Val de Non!”

L’è la poesia che conta dela beleza straordinaria de na Val che “l’è la la miora e la pu siora”. Sol en chesta val se ve ponti e strade pericolosi che empar de eser “ruadi tra disperadi”, tra i dosi e i bosci estension de pradi verdi: “‘na val plenienta de chjampagne che no ‘n ghjatao compagne”. Na frase la descriu en puece dei me’ nòni; sta Val che ‘l Padreterno ‘l l’ha volèsta sèmper en festa d’istà, de primavera, invèrn, d’aotón. “L’è chésta la me Val: la Val de Non!

Caterina Dominici